Curiositats dels cavalls i l'equitació

Anirem afegint dades històriques i curioses sobre el món del cavall.

Índex

Les addicions més recents a dalt


Vocabulari del cavall i l'equitació

Aire: manera d'avançar del cavall. Els aires principals o naturals són tres: pas, trot i galop, però en té d'altres, com el galop mitjà, el trot de cursa, l'ambladura, el passatge, etc. Algunes races tenen algun d'aquests aires que els és propi, com el cavall islandès amb l'ambladura i el pace.


Homenatge als cavalls de guerra

Vuit milions de cavalls morts a la Primera Guerra Mundial

Fins a mitjans del segle XX el cavall i les mules eren molt importants pels exercits per al transport de material com artilleria, munició i queviures. Arrossegaven pesats carros o els armons d'artilleria o portaven sobre el llom caixes de munició o peces d'artilleria de muntanya desmuntada. Els animals treballaven molt forçats i moltes vegades sofrien maltractaments, però també consta que molts cuidadors procuraven pel seu benestar, tot i les dificultats. Però sobretot, molts varen morir en accions de guerra. Avui, tot això ens sembla espantós, i ho és.
Van morir unes 13.230.000 persones entre civils i militars, i també uns 8.000.000 de cavalls, mules i ases.
El 1918, en finalitzar la guerra, 650 soldats varen decidir retre homenatge a aquests companys morts, representats per un cavall en concret "The Devil", fent aquesta fotografia que va realitzar el fotògraf Almeron Newman en un quarter de remunta a Nou Mèxic.

1a Guerra Mundial: homenatge als cavalls morts.

Text de la foto: 650 oficials i soldats enrolats del Dipòsit Auxiliar de Remunta núm. 326, Camp Cody, NM, en una posada simbòlica del cap de "The Devil" muntat pel major Frank G. Brewer, comandant de Remunta / Foto d'Almeron Newman, Rear 115 N . Gold Ave., Deming, Nou Mèxic

La pel·lícula War Horse (Cavall de batalla)

No us podem de deixar de recomanar aquesta pel·lícula  War Horse (2011) de Steven Spielberg o llegir la novel·la del mateix títol (1982), de Michael Morpurgo, en la que està basada. Recomanada per a majors de 12-13 anys amb una certa violència bèl·lica. Durada: 2:28 h.
La pel·lícula ret homenatge explícit al 8.000.000 de cavalls morts. La sensibilitat es posa a flor de pell. Vegeu-ne el tràiler en anglès o castellà.


L'alçada dels cavalls

En els cavalls, l'alçada es mesura des de terra a la creu. D'una manera aproximada es pot fer simplement amb un flexòmetre, posant els ulls a nivell de la creu i llegint la mida, però aquest sistema només val per saber si el cavall és adequat a l'alçada del genet i no val per classificar els diferents tipus de ponis ni per definir les especificacions del cavall. Per fer-ho bé, cal un mesurador especial o barra de mesura, que té un braç corredor perpendicular per recolzar a la creu.

Al nostre país es sol indicar en centímetres, però a Gran Bretanya i als Estats Units d'Amèrica s'utilitzen les polsades (inches, in o '') — 1" = 2.54 cm— i  la "mà", abreviada HH (hands high) equivalent a 4 polsades o 10,16 cm. La "mà" no equival al nostre pam, sinó a l'amplada aproximada de la mà. La mesura s'expressa en mans senceres i les polsades addicionals com a "decimals", per exemple 15 mans i 3 polsades s'expressa com 15,3 HH. Per tant, només s'usen els decimals  ,1  ,2  i  ,3 ja que el  ,4  representa una mà sencera més.

Vara de mesurar cavalls i «mà»

Per mesurar-lo correctament, el cavall ha d'estar ben quadrat sobre les quatre mans en una superfície anivellada. La vara de mesura ha d'estar perfectament vertical i s'abaixa la peça horitzontal fins que toqui la creu. Si està amb el cap baix, la mesura és més fàcil. Si porta ferradures, s'ha de restar 1 cm a l'alçada mesurada.

Els ponis es classifiquen segons la seva mida:

Classificació del ponis

ClasseMida (cm)Mida
polsades (in)
Mida
mans (hh)
Miniatura<96.5<38<8
Poni A97 —110>38 — 44111 — 130
Poni B111 — 13043 — 51131 — 140
Poni C131 — 14052 — 55131 — 140
Poni D141 — 14856 — 58141 — 148
Cavalls>148>58141 — 148

L'equivalència entre centímetres i polsades no és exacte, ja que en els països on s'utilitzen les polzades es sol utilitzar una altra classificació.

Cal dir, però, que aquesta mesura oficial a vegades no té massa relació amb l'alçada aparent, ja que no té en consideració si la creu és més o menys prominent.

Tanmateix, alguns cavalls són considerats veritables cavalls malgrat la seva mida més petita, com per exemple el cavall Islandès o alguns individus de races petites, com passa a vegades amb els American Quarter. Altres, al contrari, es consideren ponis malgrat superar la mida màxima, com en alguns individus de poni Welsh.

El cavall més gran del món.

El juny de 2021 va morir el cavall Big Jake que tenia una alçada a la creu de 214.6 cm i pesava 1134 kg. Tenia el rècord Guinness com el cavall més gran del món. Era de raça belga i quan va néixer a Nebraska el març de 2001, ja pesava més de 100 kg, 45 més que la mitjana de la seva raça. Era propietat de Jerry Gilbert i vivia a Poynette, Wisconsin.

Admirant Big Jake

Admirant Big Jake

Big Jake amb Jerry Gilbert

Big Jake amb Jerry Gilbert

El cavall més petit del món

L'euga Thumbelina va néixer a Saint Louis, Missouri, el maig del 2001 i va morir el 2018. Només mesurava 44.5 cm i pesava 26 kg. En néixer feia uns 15 cm en lloc dels prop de 50 cm normals per a la seva raça. Tenia el rècord Guinness de cavall més petit. Era un cavall miniatura i, a més, tenia nanisme. Acompanyava infants amb càncer, cremats i altres malalties com a cavall de teràpia.

Trobada de Big Jake i Thumbelina

Trobada de Big Jake i Thumbelina

Thumbelina

Thumbelina


La digestió dels equins

Els cavalls i els altres equins són animals herbívors. Però d'animals que mengin "plantes" n'hi ha de diversos tipus, que tenen sistemes digestius molt diferents, amb un rendiment alimentari –capacitat d'extreure aliment de les plantes– també ben diferent.

Les plantes no són directament digeribles per cap animal superior i perquè ho siguin és necessària la participació de diferents tipus de bacteris intestinals –microflora simbiòtica– que, amb els seus enzims,  desfan els principals components de les plantes, la cel·lulosa i la lignina –la fibra–, en sucres, que sí que són absorbibles. Per fer aquesta fermentació bacteriana, l'estructura del sistema digestiu ha evolucionat molt i de maneres peculiars en les diferents famílies d'animals. 

Com a exemple, en l'extrem més simple, els goril·les, vegetarians sobrevinguts, tenen un sistema digestiu com el nostre, però per poder fer la fermentació, tenen uns intestins voluminosos –fixeu-vos en la panxa que tenen–. En l'altre extrem hi ha els remugants com les vaques, els bens, els cérvols, les girafes i els camells, que tenen un sistema molt complex amb un estómac dividit en quatre parts diferents, i que a mitja digestió regurgiten el menjar a la boca i el tornen a mastegar. Entre un extrem i l'altre hi ha els èquids, els elefants, els conills... tots ells amb un intestí llarguíssim.

En el procés de digestió dels vegetals es produeixen molts gasos, principalment metà, que s'expulsa principalment per eructació i en menor mesura per flatulències.

Intestí dels èquids

Els cavalls mengen principalment herba, que selecciona d'altres plantes, utilitzant la cel·lulosa i altres substrats fermentable igual que els remugats, però no tenen l'estómac dividit, sinó d'un sol compartiment, un intestí prim llarg i un còlon amb un intestí cec important on es realitza principalment la fermentació. El seu intestí té poc més de 150 litres en total. 

Els remugants a més, aprofiten les proteïnes dels bacteris que els han ajudat a digerir la fibra, però els cavalls no ho fan, desaprofitant així molta energia. Per això el seu rendiment alimentari és inferior al dels remugats, però superior al dels simis herbívors i al dels elefants, que és el més baix de tots.


La visió dels cavalls

Els ulls del cavall estan situats lateralment, per poder tenir un angle de visió molt gran. De fet, té una visió de gairebé 360°. Amb el cap mirant endavant, només té dos angles que no hi veu: en direcció a la gropa té una "ombra" seguint dues paral·leles pels seus costats, i just al davant en línia recta, que no hi veu fins a un metre o metre i mig de distància.

La visió dels costats és, òbviament, monocular, és a dir, calcula malament les distàncies, però és suficient per poder veure un objecte que es mou, i gira el cap per identificar-lo per fugir-ne si ho creu necessari. Cap al davant té visió binocular i aprecia molt bé les distàncies dels objectes, però només a partir d'aquella distància de poc més d'un metre. Per mirar a terra, per on posa les mans, ha de posar el cap vertical, i per mirar lluny endavant quan corre, posa el cap amb una inclinació d'uns 45°. Això es deu al fet que a la retina té una franja molt més sensible que la resta i per mirar bé posa el cap de tal manera que l'objecte que mira es projecti en aquesta zona. D'altra banda, no té una capacitat d'enfocar la visió tan forta com els humans, i per a apreciar les distàncies utilitza més un lleuger moviment del cap per mirar seqüencialment amb els dos ulls que la musculatura de l'iris per modificar-ne l'enfocament.

La sensibilitat, és a dir, la visió en condicions de poca llum, és bastant superior a la humana. S'hi veu millor quan no hi ha una llum solar molt forta. En les nits fosques, sense lluna, els costa identificar els objectes i les formes, però és capaç de caminar a poc a poc sense topar amb els arbres i les parets. En la natura, a negra nit, s'ha de refiar més de les orelles i l'olfacte per detectar els depredadors. Els fèlids i els cànids tenen una visió molt més sensible, i poden caçar en nits fosques, en què els cavalls just s'adonarien quan els tinguessin a sobre. El cavall té, igual que aquests carnívors, una membrana reflectant —el tapetum lucidum— darrere la retina, que multiplica la llum que rep. Per això, quan de nit enfoquem una llanterna a un cavall o un gos, veiem que els ulls brillen, reflecteixen la llum d'una manera que no ho fan els ulls dels humans.

Ull de cavall
Retina reflectant -tapetum lucidum-

Per això es pot muntar de nit per un bosc fosc. El cavall no ensopegarà, però al genet potser el colpeja una branca que no vegi. La sensibilitat de l'ull del cavall és causada per la gran sensibilitat retinal i també per la mida de l'ull, que amb uns 4,2 cm de diàmetre és un dels més grans entre els mamífers —elefant africà, 5,1 cm—

Els cavalls tenen sistemes de protecció de l'ull molt actius. Com molts animals, tenen pestanyes que els protegeixen dels insectes, i també tenen com una segona parpella per sota de la principal —la membrana nictitant— que rara vegada fa anar independentment de la parpella exterior. Els bigotis del cavall, pels llargs i molt sensibles, serveixen per al mateix que en els gats i gossos: quan se'ls toca, tanquen l'ull immediatament. És un reflex automàtic per protegir l'ull de les branques que es poden trobar quan van entre plantes altes i els poden tocar els ulls.

Veuen en colors, però així com els humans tenim receptors per a tres colors —visió tricromàtica—, els cavalls només són sensibles a dos colors —visió dicromàtica—, el verd i el blau, en totes les combinacions, però no són sensibles al vermell, que només aprecien per la seva lluminositat. Això és interessant de saber-ho per escollir els colors de la vestimenta: el vermell pot ser tan llampant com vulguem que al cavall no l'importarà, però els blaus i verds llampants ens poden identificar molt fàcilment, cosa que no és ni bona ni dolenta en si mateixa, però si en som amics i els cuidem bé, els serà més fàcil d'identificar-nos i voler la nostra companyia.


Els cavalls recorden les expressions humanes vistes anteriorment

Un estudi del 2018 de les Universitats de Sussex i Portsmouth (Anglaterra) conclou que els cavalls recorden les expressions emocionals humanes, identificant així a persones que els poden representar una amenaça potencial.

Cavall observant una investigadora amb expressió neutre

Això s'ha demostrat amb un experiment controlat en què es mostraven fotografies amb rostres enfadats o feliços. Més endavant, en trobar-se amb la persona de la fotografia, reaccionaven diferentment si l'havien vist en la foto d'una o altra manera. És important destacar que no solament interpreten l'expressió, sinó que la recorden i la identifiquen amb la persona.

Els animals solen mirar els esdeveniments negatius amb l'ull esquerre ja que el processament d'aquests estímuls amenaçadors es processa a l'hemisferi dret del cervell.

Per a més informació, veure: Broadcast News, University of Sussex (en anglès). 

1 «Animals remember previous facial expressions that specific humans have exhibited», Leanne Proops, Kate Grounds, Amy Victoria Smith, Karen McComb. Current Biology, Vol. 28, Issue 9 p1428-1432.e4. Published online: April 26, 2018. (pdf)


Descoberts uns gravats paleolítics amb cavalls a la cova de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya)

L'octubre del 2019 hi va haver una gran avinguda del riu Francolí que va devastar gran part de la comarca. La Cova (espluga) de la Font Major, que és propera al riu, està museïtzada i és visitada per nombrós públic. Fins al present no se'n coneixien els gravats, que estaven en una part no visitable pel públic, però sí pels experts. S'hi estaven fent prospeccions quan remirant un petit racó es va veure que estava ple de gravats (no pintures) d'animals diversos. Sembla que es corresponen al paleolític superior, fa uns 15.000 anys, essent els més antics de Catalunya trobats fins ara. Més informació: Ajuntament de l'EsplugaEl temps de les Arts. 

Gravat paleolític de cavall a l'Espluga de Francolí

Una raça de cavalls amb les orelles corbades

A l'Índia, principalment a la regió de Marwar —nord-oest, tocant al Pakistan— es cria una raça de cavalls molt poc coneguda a la resta del món perquè la seva exportació està molt restringida i només en poques ocasions es deixen sortir per a concursos. És la raça Marwari. Són molt espavilats, forts i de mida mitjana. Procedeixen d'encreuaments entre un poni original de l'Índia i cavalls àrabs arribats en temps remots.

Tenen dues característiques diferencials. La primera és que tenen les orelles corbades cap endins. És una curiositat purament estètica, però que distingeix la raça a cop d'ull.

L'altra característica és que molts d'ells tenen l'habilitat natural d'amblar —fer el pas conegut com a ambladura—, un aire en què el cavall avança a bon pas movent gairebé alhora les dues extremitats d'un mateix cantó, i que sacseja molt poc al genet. Si us fixeu en els documentals d'animals, veureu que és el pas ordinari de la girafa.

Cavall Marwari

Trobat enterrat un carro romà de fa 1800 anys amb dos cavalls

Carruatge romà a Croàcia

A Croàcia s'ha trobat un carro romà enterrat amb els seus cavalls, de fa 1800 anys.
L'octubre de 2019, uns arqueòlegs varen fer la troballa
un carruatge romà de dues rodes i dos cavalls en una gran cambra funerària de 40 m de diàmetre. Sembla que pertanyia a una família aristocràtica molt rica que vivia a prop. D'acord amb les peces trobades, està datada al segle III BCE. 

Les tombes centrals on es varen enterrar els propietaris van ser saquejades, però l'enterrament dels cavalls està intacte.
Ara continuen els processos de documentació, restauració, conservació i anàlisi completa de la troballa. També s'estudia d'on provenien els cavalls, si eren locals o d'altres zones de l'imperi romà.
Carruatge a Croàcia
Carruatge a Croàcia

El senyal de l'empremta de Muhammad o «punta de llança»

Punta de llançaFoto: Centre Hípic 3 Aires

Alguns cavalls presenten un senyal anomenat «punta de llança» o «dit d'Al·là» que consisteix en un lleuger enfonsament o depressió en la musculatura exterior, sense cicatriu, i que es presenta en diverses parts del cos: el coll, la gropa o el ventre entre d'altres. A les fotos se'n mostra una a la panxa d'un dels nostres cavalls i en el coll d'un altre animal.

No es tracta de cap malaltia ni afecte el cavall en res. Només es tracta d'una petita lesió muscular sense transcendència. Alguns cavalls la presenten des del naixement.

El seu nom ve d'una llegenda àrab1: la història de les cinc egües de Muhammad (Mahoma)2:

«El vent calorós del desert bufava contra la tenda, conduint la pols cap a dins. Fàtima, la filla del Profeta va entrar silenciosament, portant una gerra plena d'aigua freda i la va oferir al Profeta.

—Si us plau, deixeu de turmentar-vos, Muhammad, beu una mica d'aigua!, va dir-li Fàtima.

—Beuré quan acabi la prova, i els cavalls també podran beure. No puc beure sabent que tenen set, va dir el profeta a la seva filla.

—No entenc aquesta prova ni m'agrada. Privar els cavalls de beure durant tres dies complets és cruel. No puc creure que ho feu, un home que estima els animals més que a si mateix!, va dir Fàtima enfadada.

—Ho he de fer. Al·là m'ho va ordenar: hauria de desobeir Déu? La difusió de l'Islam depèn molt de la lleialtat i de la força dels nostres cavalls. El millor d'aquests cavalls, va dir Al·là, serà honorat fins a la fi dels temps. Però ja és el vespre del tercer dia, així que anem als cavalls i fem la prova.

Va agafar un corn que penjava a l’entrada de la tenda de campanya i es va dirigir cap a una closa a poca distància del pou d’aigua de l’oasi, on hi havia confinats prop d’un centenar de cavalls que van mirar amb enuig al seu estimat amo mentre aquest obria la porta. Turmentats per la set, els cavalls van galopar cap a la bassa, però abans que poguessin arribar-hi, Muhammad va fer sonar el corn amb la crida a la guerra. 

Empremta de MahomaFoto: FisioHorse

Els cavalls ho van ignorar. Tenien tanta set que potser ni tan sols podien sentir-ho i van continuar galopant cap a l'aigua. Però no tots. Cinc egües es van aturar. Sense dubtar-ho, es van girar i van tornar cap a Muhammad, disposades a fer el que les manés. El Profeta acariciava les egües, suaus com la seda, amb llàgrimes als seus ulls i les va marcar prement el polze en el coll. Les va portar a l'aigua i mentre bevien va preveure el gloriós futur que tenien al davant. Sabia que aquestes egües criarien els millors cavalls àrabs, els únics cavalls de pura sang, els cavalls que ajudarien a portar l'Islam a tots els racons de la Terra.»1

Per això es creu que un cavall que té aquesta marca al coll de naixement és un cavall molt valuós i bo, descendent directe d'una d'aquelles cinc egües de Muhammad que va marcar amb l'empremta del seu polze.

Una altra versió d'origen turc diu que un cavall va rebre una llançada en una batalla que no el va matar, i que després, en criar, els seus descendents també presentaven aquest senyal. Per això es considera senyal de bon cavall. Però ens agrada més la llegenda àrab.

1  Arbel, Ilil, PhD. The five mares of Mohammed. Encyclopedia Mythica. 
2 "La pau sigui amb ell". Sempre que es cita al Profeta es sol afegir aquesta salutació com a senyal de respecte.


Les «edats» del cavall

El desenvolupament biològic i psicològic del cavall es pot esquematitzar en uns períodes aproximats: 
  • Gestació - té una durada de 335 dies, aproximadament uns onze mesos.
  • Naixement - el part és molt breu, com en la majoria d'animals herbívors que tenen la fugida per defensa: uns 15 minuts.
  • Posar-se dret - abans de posar-se dret està en el moment més feble de la seva vida. Triga unes dues hores, després d'alguns intents en què va aixecant-se i caient. De seguida comença a trotar.
  • Primera etapa de creixement - a 1,5 anys arriba a un 90 % de l'alçada final i un 80 % del pes.
  • Segona etapa de creixement - a 2 anys ja ha assolit el 100 % de l'alçada i el 100 % del pes.
  • Tercera etapa de creixement - a 2,5 anys es consoliden les plaques de creixement.
  • Inici de la doma - a 3 anys es pot iniciar suaument a la doma.
  • Inici de la munta - a 3,5 anys es pot començar a muntar i, si es creu necessari, a ferrar.
  • Especialització - a 4 anys se'l pot iniciar a especialitzar-se en les diferents disciplines, sempre atenent a les seves peculiaritats, predisposició i característiques físiques.
  • Edat adulta - entre els 5-6 anys està preparat per a la reproducció.
  • Esplendor - a 7 anys el cavall inicia la seva millor època, en la que donarà de si les màximes potencialitats.
  • Competició - la millor edat del cavall és entre 7-13 anys.
  • Pèrdua d'habilitats - segons l'esforç que hagi fet, i el que se li demani, va perdent habilitats entre 15-20 anys.
  • Etapa geriàtrica - es pot dir que s'inicia a 20 anys, però el cavall encara pot donar molt si se li demanen treballs adequats i de durada limitada.
  • Malalties degeneratives - a partir dels 25 anys poden aparèixer algunes malalties degeneratives com l'artrosi, algunes formes d'artritis, l'osteocondrosi, problemes odontològics, etc. Cal estar amatent per no demanar-li esforços que li causin dolor. Podríem dir que s'inicia l'etapa d'un repòs ben merescut.
  • Fi de la vida - la vida d'un cavall que ha estat ben cuidat és d'uns 30 anys, molt superior a la que arribaria en el medi natural.

Història dels estreps

Actualment no es concep l'equitació sense els estreps penjats de la sella pels gambals, excepte en la munta «a pèl», amb el cavall nu. En la seva forma actual, penjats d'una sella rígida, varen ser inventats pels xinesos cap al segle III CE, a qui també devem la major part dels invents sobre els arreus dels cavalls de tir encara avui utilitzats. Des de la Xina el seu ús es va estendre cap a Europa a través dels viatgers de la ruta de la seda. Abans d'això, els genets muntaven a cavall amb sella sense estreps. Per això, quan a les pel·lícules d'egipcis, romans o qualsevol altra cultura antiga, els genets munten amb estreps, estem davant d'una falsedat històrica. 

A la nostra edat mitjana els estreps ja eren totalment estesos a tot Europa, i eren considerats un element imprescindible per a la munta de guerra perquè oferia un gran equilibri i seguretat amb molt menys esforç del genet. Hi ha qui assegura que l'ús de l'estrep va ser un element cabdal per a la pujada del feudalisme a Europa per la supremacia que adquiria el cavaller sobre la resta de persones. L'estrep és considerat un dels grans invents de guerra, després de la sella i abans de la pólvora.

Tanmateix, segons s'ha observat en figures i monedes, abans dels estreps com els actuals existien altres tipus de suports pels peus utilitzats a Assíria cap al 700 BCE i l'Índia cap al 200 BCE que anaven penjats directament de l'esquena del cavall, ja que les selles no eren rígides, causant-li, de segur, greu incomoditat. Per això no varen tenir èxit.

Els estreps més antics han estat trobats en la tomba de Feng Sufu Shijie ( 冯素弗 ), un noble xinès que va morir el 415 CE, a Beipiao, Xina. Són de fusta recoberta de planxa de coure i parcialment xapada en or, i són considerats com un dels més importants tresors del patrimoni xinès.

Estreps trobats en una tomba xinesa del 415 dC
Estatua eqüestre de Marc Aureli del Musei Capitolini

Estàtua de l'any 180 CE, de Marcus Aurelius, al Musei Capitolini de Roma, on es pot observar clarament que munta sense estreps.


Camins ramaders a Catalunya

Mapa principals rutes ramaderes de Catalunya

Durant molt temps, a Catalunya, com a la resta de la península Ibèrica, ha estat tradicional la transhumància, el trasllat de ramats principalment ovins i cabrums, però també cavallí, de les pastures d'hivern a les d'estiu i viceversa. De fet, encara es fa en algunes comarques. Els ramats es solien traslladar a peu seguint unes rutes preestablertes, durant diversos dies, mentre anaven pasturant. La majoria d'aquests camins encara es conserven i són de domini públic. Estan especialment protegits: els ramats tenen dret i preferència de pas, s'han de mantenir lliures d'edificacions, les obres públiques els han de respectar o donar-hi alternatives i no s'hi poden fer activitats agrícoles incompatibles. 

Però es poden utilitzar per activitats de lleure com excursions, bicicleta i... cavall ! (Llei 3/1995 de vies pecuàries)-
Un d'aquests camins passa just per davant del Centre Hípic 3 Aires, resseguint la carretera de can Massana des de Manresa fins a gairebé trobar-se amb l'autopista A-2. Segueix cap al sud, més enllà de Sant Sadurní d'Anoia, passant per Marganell, Collbató, els Hostalets de Pierola, etc. Tot i que es coneix, no està declarat com a tal per la Generalitat de Catalunya.

Senyal de camí ramader

Està per explorar, i convidem als caminants, ciclistes de muntanya i genets a descobrir-lo i explicar-ho.
En el mapa que es mostra aquí, hi ha una superposició dels camins ramaders (en verd) sobre el mapa topogràfic de la zona.

Camins ramaders prop del Centre Hípic 3 Aires

Més informació: Fundació Món Rural


Un poltre de fa 40.000 anys

Fa pocs anys es va trobar a Sibèria un poltre momificat per congelació, amb un estat de conservació extraordinari, amb la pell, els pèls i fins i tot les vísceres en molt bon estat. A Sibèria s'han trobat multitud de mamuts de totes edat i mides, momificats o els esquelets, però aquest és l'únic cavall trobat.
És de la mateixa espècie i té les mateixes característiques que els cavalls actuals, i és d'una època, el paleolític o edat de la pedra, en què coexistia amb els humans.
La mòmia es troba al Mammoth Museum, de Yakutsk, Rússia.
Sovint s'anomenen aquestes troballes com a fòssils, però no ho són perquè no estan petrificats, sinó momificats per congelació.
Poltre momificat de Sibèria
Poltre momificat de Sibèria. Rostre.

Els tres aires bàsics del cavall

Els tres aires bàsics del cavall, o maneres de bellugar les extremitats per avançar, són el pas, el trot i el galop.
Són diferents quant a la velocitat –de lent a ràpid–, encara que això no sempre és així, doncs hi ha, per exemple, una variant del trot –el piafe o piaffé– en què el cavall està pràcticament aturat, i un trot molt llarg i ràpid, com el dels cavalls anomenats trotons. Hi ha altres aires, alguns naturals en alguns cavalls, i altres ensenyats, propis de la doma. Però això ho veurem en un altre "curiositat".

Ordre de trepitjades

Però el que els defineix és el diferent ordre de les trepitjades i la seva cadència.

El pas té una cadència de quatre temps regulars i simètrica, en què les extremitats s'avancen en el següent ordre: una posterior, l'anterior de la mateixa banda, l'altra posterior i l'anterior corresponent. El cavall sempre té tres extremitats tocant a terra. El genet, «deixat anar», fa un moviment rítmic lleugerament lateral i endavant a petites embranzides. En la natura, els pas és l'habitual en els moviments tranquils de l'animal. Altres quadrúpedes caminen amb altres aires, per exemple la girafa

El trot té una cadència de dos temps regulars i simètrica, en el que el cavall toca a terra només amb dues extremitats diagonals simultàniament i salta a l'altra diagonal en posició més avançada. El genet «deixat anar» bota sobre la sella amb els saltets del cavall –trot assegut o a l'espanyola– o s'aixeca rítmicament sobre els estreps seguint el ritme dels salts del cavall –trot aixecat o munta a l'anglesa. En la natura, el trot és típic del joc dels poltres i els adults solen utilitzar-lo per a trajectes curts i com a transició del pas al galop quan inicien el galop sense estímul exterior.

El galop té una cadència de tres temps irregulars i asimètrica, per això el cavall pot galopar a dues bandes indistintament, que s'anomenen dreta o esquerra segons quina ma posa més endavant. En el primer i tercer temps només toca una extremitat a terra, mentre en el segon en toquen dues en diagonal. Després del tercer temps el cavall està una estona en suspensió, sense tocar cap extremitat a terra (vegeu més endavant «El Cavall en moviment»), en un moment que es podria considerar un quart temps en el qual s'interromp el soroll de les trepitjades. Comença avançant una extremitat posterior –la dreta en el galop esquerre, i l'esquerra en el galop dret–, després les dues de la diagonal oposada i finalment la davantera de la banda contrària, que és la que avança més i dona nom al galop. El cavall pot canviar el galop d'una mà a l'altre a voluntat, però el genet ha de saber fer-li fer quan ho creu convenient pel cavall. La mà adequada es correspon amb la corba que faci el trajecte: si gira a l'esquerra, ha d'anar amb galop esquerre. En la natura, el galop s'usa per a les persecucions entre cavalls i, principalment, com a fugida de defensa a l'atac de depredadors.


La «sang» dels cavalls

Perxeró

Ens referim com a «sang»" a una característica dels cavalls que, de fet, no té res a veure amb la sang de debò, el líquid vermell amb alt contingut de proteïnes i cèl·lules que és fonamental per a la vida dels animals i que transporta l'oxigen des dels pulmons a totes les cèl·lules del cos, entre altres substàncies.
El terme "sang" s'utilitza per expressar, d'una manera genèrica, el caràcter o temperament dels cavalls.
Així, els cavalls es classifiquen en: de sang freda, càlida –o tèbia– i calenta, sense que això tingui cap referència a la temperatura, sinó al caràcter. Aquest tipus de «sang»" s'atribueix globalment a cada raça de cavall, no a cada cavall individualment.

Els cavalls de sang freda tenen un temprament tranquil i en general correspon a cavalls grans i pesats, que es solen moure lentament, però tenen molta força. Per exemple els perxerons o el cavall dels Pirineus. S'utilitzen per a tir o arrossegament, encara que també per muntes especials. Molts ponis són de sang freda, i per això, junt amb la mida, són tan indicats per a infants.

Cavall àrab

Els cavalls de sang calenta són de temperament més nerviós i mogut, i de caràcter fort. Correspon a moltes races de muntura, com l'àrab o el pura sang anglès. Que siguin nerviosos no vol dir necessàriament agressius, i poden ser molt nobles i afectuosos.

Els de sang càlida són races aconseguides per l'encreuament de cavall de sang freda amb de sang calenta. Com els de sang calenta, també són molt utilitzats per a muntura, ja que reuneixen les característiques d'uns i altres. Un cavall típic de sang càlida és el cavall andalús –anomenat cavall espanyol o pura raza española, PRE– que són molt nobles i dòcils, però alhora vigorosos i valents.


El benestar dels animals en temps remots

Els avenços culturals han fet que avui tinguem una major cura dels animals que abans eren majoritàriament considerats com a eines de treball, després com a mascotes i ara els respectem i estimem com a animals de companyia. Ens preocupa el seu benestar i els demanem només allò que sabem que els agrada fer. Fins i tot existeixen lleis que parlen específicament del benestar dels èquids (Real Decreto 804/2011, por el que se regula la ordenación zootécnica, sanitaria y de bienestar animal de las explotaciones equinas y se establece el plan sanitario equino.)
Però ja d'antic ha existit aquesta preocupació. El rei de l'Índia Aixokaअशोक ) (304-232 aC), després d'una conquesta molt sagnant i violenta es va convertir al budisme i va seguir un pacifisme radical, va escriure molts edictes en aquesta línia, algun que incloïa el bon tracte dels animals. Així, va fundar hospitals per a persones i també per a animals, que havien de tenir tractaments i herbes medicinals adequades.
Un dels edictes declara que fer mal a les coses vivents no és bo, i cap animal de quatre potes, ocells i peixos no s'ha de sacrificar si no és per menjar, i que no es poden matar femelles prenyades o alletants o animals joves. També va abolir l'esport de la caça.

Lleó d'un pilar que té escrits edictes d'Aixoka

L'escriptor nord-americà Norm Phelps1 diu: «El regnat d'Ashoka és una de les poques vegades en la història mundial en què un govern tracta els animals com a ciutadans, que mereixen tanta protecció com els residents humans.»

1 Phelps, Norm. The Longest Struggle: Animal Advocacy from Pythagoras to PETA. Lantern Books, New York, 2007.

«El Cavall en moviment»

Seqüència de fotografies d'Eadweard Muybridge (1830-1904) per dilucidar el debat de l'època sobre si el cavall, al trotar o galopar hi havia un moment que no tocava a terra amb cap extremitat. Com es pot observar, efectivament, hi ha un moment que té les quatre extremitats a l'aire. Wiquipedia.

Els tres temps del galop

Aquesta imatge composta és la mateixa de dalt, però amb una interrupció en cada temps. També hem allargat el «quart temps» en què el cavall no toca cap extremitat a terra.
Els temps (galop dret):
      1r. Peu esquerre
      2n. Diagonal oposada
      3r. Mà dreta
      4t. A l'aire


Paraules: equitació o hípica.

En principi, les dues paraules poden semblar que es refereixen al mateix concepte, ja que etimològicament només es diferencien pel seu origen. Hípica ve del grec hippos ( ἵππος ), que vol dir cavall, i equitació del llatí EQUUS que vol dir el mateix. Però ambdues paraules s'apliquen a coses diferents.

Passeig eqüestre
Equitació, que seria la paraula bàsica, es refereix a l'art de muntar a cavall en general, mentre que hípica es refereix a la pràctica esportiva de l'equitació, sigui competitiva o no. L'hípica té diferents modalitats ben definides, com les curses, la doma clàssica, la doma vaquera, l'equitació western, el salt d'obstacles, el trec, el trot, el volteig i l'equitació adaptada, algunes d'elles considerades disciplines olímpiques.
Per tant, si anem a fer un passeig a cavall o unes classes per aprendre a muntar, direm que fem equitació, però si ens estem entrenant per un concurs, direm que practiquem l'hípica.
Sinònim d'hípica és hipisme, que no s'usa gaire. El castellà diferencia les dues paraules de la mateixa manera, però el francès no empra gaire la paraula hípica, i usa équitationsports équestres, com l'anglès que en diu horse riding (o simplement riding) i equestrian sports. 
Font: TERMCAT i consulta personal.

L'ofici de «picador de cavalls» a les Constitucions de Catalunya de 1702.

Part de la portada de les Constitucions de Catalunya de 1702

 «Creaciò de offici de picador de cavalls, calitats, obligacions, y salari, que ha de tenir, y per qui deu esser elegit.» (sic). A l'enllaç veureu còpia de l'original del capítol XVI on es defineix l'ofici.
Tot seguit transcrivim el text, tot conservant l'ortografia original.
Noteu que el rei Felip tenia dues numeracions: 4t com a rei d'Aragó i 5è com a rei de Castella, ja que el rei regnava dos regnes ben diferenciats. Després d'ell, es va anar seguint la numeració castellana, ja que el 1714 aquest rei va anul·lar les institucions catalanes que havia jurat.

CREACIò DE OFFICI DE PICADOR DE CAVALLS, CALITATS,
obligacions, y salari, que ha de tenir, y per qui deu esser elegit. 

CAP. XVI.

Com sia molt convenient al Real servey, y publica utilitat, de que en quiscuna Provincia, ò Regne, hi hage persona destinada per adoctrinar las personas que vullan emplearse en picar vn Cavall, per incitar mes als naturals al dit empleo, y exercici; Perço los tres Braços de la present Cort à V.Real Magestat suplican, ab consentiment, lloaciò, y aprobaciò de aquella, sia de son Real servey, de que sie creàt vn offici de Picador de Cavalls, lo qual tinga obligació, sens salari algu, de ensenyar als naturals del present Principat, y á tots los que vullan apendrer de picar vn Cavall, y tot lo demès necessari per saber montar, regir, y governar vn Cavall. Y aixi mateix, que tinga obligaciò de ensenyar, y adoctrinar los Cavalls dels naturals del present Principat, que á ell li aportará per dit efecte, encara que los amos de dits cavalls no anassen à la picaria, y de la mateixa manera, que tinga obligaciò dit picador de tenir dos Cavalls pera poderlos montar, y picar los que non tindràn; Y que perço se li sie senyalat per son salari quiscun any la quantitat de vuyt centas lliuras, pagadoras dels drets de la Generalitat. Entès empero, que sempre, y quat cessàs lo exercici, y empleo dels Cavallers en picar los Cavalls, y fer picar aquells, cesse tambè la continuaciò del salari assenyalat à dit picador, y que la nominaciò del subjecte per dit offici, hage de esser en persona natural del present Principat; (si sen trobará de capàz) sentse aquella per tots los tres Braços, y haventse de fer nova elecciò, dega ferse per los Deputats, y Oydors, ab assistencia de vna novena extreta en sort de las bolsas de Deputats, è Oydors; tenint sempre à la mira lo elegir la persona que coneixerán esser de major conveniencia per lo dit exercici, si, y conforme està disposat en lo offici de Coronista, ab declaració que esta nominació, sols la pugan fer en los casos que las Corts nos trobaràn convocades. Plau á sa Magestat.


L' Hyracotherium

També anomenat Eohippus, és el gènere més primitiu de la família dels èquids, a l'era geològica del Miocè, fa 55-45 milions d'anys. Mesurava entre 30 i 60 cm d'alçada i no s'assemblava gaire a un cavall actual. Sorgí i evolucionà a l'Amèrica del Nord, d'on va desaparèixer fa uns 12000, i no hi tornà fins que el van portar els invasors espanyols.  A la figura s'observa l'esquelet del peu, que encara conserva quatre dits. En evolucionar fins al cavall actual se li van anar reduint els dits laterals, quedant només el central. El nom llatí vol dir "cavall de l'alba".
El successor de l'Hyracotherium va ser el Orohippus o Oligohippus.

Hyracotherium

Podeu trobar més informació sobre l'evolució del cavall als següents enllaços (en anglès):

Pràctiques per a estudiants. (pdf, 240 kB)

L'evolució dels cavalls

Evolució del cavall:

Evolució del cavall

Cavall de Przewalski (Equus ferus przewalskii).

És una espècie primitiva de cavall, l'única que existeix en estat salvatge, encara que és considerada una espècie en perill. Es troba a Mongòlia, Xina i en algunes reserves europees que han servit per recuperar l'espècie. A part del seu aspecte general, amb el cap proporcionalment més gran, es distingeix per la capa isabel·la, la crinera erecte, el musell blanc i una "ratlla de burro" a l'esquena. Encara que està controvertit, es tracta d'una espècie diferent del cavall domèstic (Equus caballus), ja que té una dotació de 66 cromosomes, mentre que el domèstic en té 64.
Se suposa que moltes pintures rupestres prehistòriques de cavalls representen aquesta espècie, per la gran semblança, tot i que també podrien representar alguna mena de tarpan (Equus ferus ferus o Equus caballus gmelini), un poni primitiu molt fort estès a l'antiguitat per tot Euràsia i extingit des de 1879.
Cavalls de Przewalski

Espècies del gènere Equus.

El gènere Equus de mamífers perissodàctils (amb una sola peüngla) comprèn només vuit espècies actuals de cavalls, ases, zebres i l'onagre.

El cavall domèstic és l'Equus caballus, i el cavall de Przevalski, que s'explica en aquesta pàgina, és el Equus przewalskii.

L'ase domèstic és l'Equus africanus asinus que té moltes races diferents, i l'ase salvatge africà és l'Equus africanus, amb algunes subespècies amb les potes ratllades i altres amb una ratlla fosca a l'esquena acompanyada a vegades d'una ratlla des de la creu cap a les extremitats davanteres.

Hi ha tres espècies diferents de zebres: la zebra comuna Equus quagga amb les ratlles marró fosc i alternades primes i amples; la de muntanya, Equus zebra amb ratlles blanques i negres de gran amplada i de gruix semblant,  i la zebra de Grevy Equus grevyi, amb les ratlles negres molt més fines.

Una altra espècie és l'onagre Equus hemionus també anomenat ase salvatge asiàtic, del que hi ha diverses subespècies i que és molt ràpid i robust. La subespècie kiang sovint es considera una veritable espècie.

S'han trobat fòssils d'altres espècies extingides d'Equus.

Només es poden muntar el cavall domèstic, els ases i els onagres, sent les zebres difícils de domesticar i només s'ha aconseguit muntar-les en comptades ocasions.

Cavall domèstic

Equus caballus

Cavall domèstic

Equus przewalskii

Equus ferus przewalskii

Cavall salvatge de Przewalski

Equus africanus

Equus africanus

Ase salvatge africà

Equus africanus asinus

Equus africanus asinus

Ase domèstic

Equus hemionus

Equus hemionus

Onagre o ase salvatge asiàtic

Equus quagga

Equus quagga

Zebra comuna

Equus zebra

Equus zebra

Zebra de muntanya

Equus grevyi

Equus grevyi

Zebra de Grevy


Noms de cavalls famosos al llarg de la història. 

A Wikipedia trobareu una llista de noms de cavalls reals i mitològics des de l'any 1280 aC fins a l'actualitat. Destaquem alguns noms catalans: Fogós, cavall del valí de Barcelona (781); Danc, cavall de Ramon Berenguer III (1131); Bon Amic, de Guerau III de Cabrera (1180); Bayard, de Jaume I el Conqueridor (1265); Crispo (o Crespo), del Príncep de Viana (1461); Perla, de Ferran el Catòlic (1475); Garrigó, de Ramon de Cabrera (1840); Florian, de Pau Casals (1939?) ...

La velocitat dels cavalls i els dromedaris

Una pregunta freqüent és: a quina velocitat màxima poden córrer els cavalls? Un cavall normal té un galop al voltant dels 20 km/h, però un cavall preparat té un galop màxim de 40 a 48 km/h que pot mantenir en distàncies de fins a 3 km aproximadament. Forçar-los més d'aquesta distància pot resultar en una greu afectació pel cavall. A galops moderats pot suportar distàncies força més llargues.

Una excepció són els cavalls de la raça American Quarter Horse, que poden arribar a 88,5 km/h, però només en distàncies curtes de 400 m (1/4 de milla, d'aquí el nom).

Mehari de carrera

Una curiositat és que els dromedaris (Camellus dromedarius, d'una gepa) tipus Mehari i entrenats (del desert) poden córrer a uns 65 km/h a distàncies curtes, i poden mantenir una velocitat sostinguda durant gairebé 15 minuts. Les carreres  de dromedaris poden tenir un recorregut de 10 km que fan a una mitjana de 50 km/h! Els dromedaris de munta normals tenen un galop d'uns 20 km/h, bastant inferior al cavall, però que també poden mantenir força temps.

Antigament, a l'oest americà hi havia apostadors que tenien dromedaris i jugaven amb avantatge a carreres de cavalls contra dromedaris, perquè sabien que al començament de la carrera aquests quedaven força enrere, però a mesura que el cavall es cansava, el camell guanyava sempre.

On som

Carretera del Bruc a Manresa,
   BP-1101, km 12,6 (Google Maps)
08253 St Salvador de Guardiola
A 10 minuts al sud de Manresa

Contacte

Correu: info@3aires.cat
Telèfon: 655 445 640
WhatsApp  —  SMS (i us trucarem)